Menors transsexuals: nens amb vulva, nenes amb penis
La transsexualitat surt de l’armari i els pares alcen la veu en defensa dels drets dels seus fills
La Joana té 47 anys i encara no ha pogut dir-li al seu pare que és una dona transsexual. No el veu des que va decidir viure d’acord amb la seva identitat sexual. I la seva mare va tenir un “disgust” el dia que l’hi va explicar. L’Estel té deu anys i en fa dos que viu com el que ha sigut sempre, una nena. A l’escola, professors i companys es dirigeixen a ella pel seu nom i porta l’uniforme femení. La diferència entre la Joana i l’Estel és que la segona pertany a una generació de transsexuals en la qual els seus pares, en lloc de reprimir els seus anhels, hi han donat veu.
Fa només dos mesos que s’ha constituït a Catalunya una delegació de Chrysallis, l’associació de famílies de menors transsexuals. Aquesta entitat s’ha manifestat públicament aquests dies contra la transfòbia arran del suïcidi de l’Alan, un jove transsexual de 17 anys que patia assetjament a l’escola. “Als anys 70 i 80 als transsexuals se’ns expulsava de la llar familiar i ara hi ha associacions de pares de transsexuals. Això abans era impensable!”, reconeix la Gina, una transsexual que voreja els 50 anys.
Mary Poppins, el punt d’inflexió
Cap als dos o tres anys ja tenim consciència de la nostra identitat de gènere. L’Estel, als tres anys, no s’identificava amb el gènere masculí que li havien assignat en néixer. “Agafava rols de nena, s’identificava amb els personatges femenins de les pel·lícules, es disfressava de nena, es dibuixava a ella mateixa com una nena i quan havia de triar bossa per anar a l’escola, sempre volia les de princesa”, explica el seu pare, Bartomeu Viudez, que recorda que per a l’Estel va ser “una frustració” que no li deixessin portar tutú a les classes de dansa o que a l’escola hagués de portar l’uniforme de nen. Als seus pares els va agafar per sorpresa. No havien sentit parlar abans de la transsexualitat. Viudez reconeix que per a ell va ser “un xoc”. “Em va agafar amb l’heteronormalitat instal·lada al meu cap i m’ha costat, però a mesura que m’informo vaig evolucionant i de mica en mica veig que els genitals no determinen res”, explica.
L’Estel ha canviat des que va fer el trànsit als vuit anys. Fins llavors, tenia problemes de concentració, era introvertida i a les festes d’aniversari deixava de jugar amb els altres nens i s’arraconava. “Aquesta incomoditat va desaparèixer i fins i tot ha millorat el seu rendiment escolar”, reconeix el seu pare. El punt d’inflexió va ser el festival de final de curs de l’escola. Feia mesos que estava neguitosa perquè els nens s’havien de vestir d’escura-xemeneies i les nenes de Mary Poppins i ella tenia molt clar quina disfressa volia portar. “Per a ella era un moment molt important en què es mostrava a la societat. Se sentia nena i volia anar de nena”, argumenta el seu pare. L’escola, que ja sabia que l’Estel es visitava a la unitat d’identitat de gènere de l’Hospital Clínic, ho va permetre i un cop obert el camí ja no hi va haver marxa enrere. L’endemà ja agafava la roba de la seva germana gran. “Hi ha nens que de ben petits ja deixen clar qui són però el nostre cas era més subtil perquè no ho vam frenar però tampoc la vam empènyer. I quan li vam oferir la possibilitat de comportar-se com se sentia, s’hi va agafar com a un ferro roent i va manifestar que se sentia nena”, recorda dos anys després el seu pare. L’únic que volen aquests famílies és que els seus fills siguin feliços. “¿I com ho podem aconseguir? Deixant que visquin segons com ells se sentin”, raona Bartomeu Viudez.
Ells han tingut “sort” perquè l’escola ha sigut comprensiva i, a més, ha tallat d’arrel qualsevol mostra incipient de burla o assetjament. Però el cas de l’Alan no és aïllat. Més de la meitat dels joves homosexuals pateixen assetjament escolar per la seva orientació sexual, i el percentatge augmenta en el cas dels transsexuals. L’índex de suïcidi també és més elevat en aquest col·lectiu. La taxa d’intent de suïcidi és d’un 20% i “entre un 5% i un 10% ho aconsegueixen”. “És un col·lectiu de risc i com a societat hem de fer alguna cosa”, reclama la ginecòloga Rosa Almirall. Els pares de l’Estel saben que quan comenci l’institut hauran de tornar a fer pedagogia. “Estem disposats a fer xerrades a les escoles, perquè cal donar informació i explicar amb normalitat la diversitat sexual. No neixen en un cos equivocat, sinó que hi ha nenes amb penis i nens amb vulva”, diu.
Problemes per trobar feina
La transsexualitat -identificar-se amb un sexe diferent del que et van assignar en néixer- ha existit sempre però durant anys ha estat lligat a l’espectacle i la prostitució i això ha afavorit l’estigmatització i l’exclusió social d’aquest col·lectiu. “Però el canvi vindrà d’aquests pares joves”, diu la Gina, que va fer el trànsit als 40 anys. “No obstant, és important tenir memòria històrica i recordar la gent que ha lluitat abans, perquè sense ells això ara no seria possible”, reivindica. No seria possible que la transsexualitat comenci a entrar a l’escola, que ja hi hagi nou menors als quals els hagin canviat el nom a la targeta sanitària o al DNI, com va fer l’Alan. Tot i això, encara queda molt camí per recórrer. “Encara hi ha molta transfòbia a la societat per desconeixença i desinformació”, explica la Joana, que denuncia que la transsexualitat és una dificultat afegida a l’hora de buscar feina. “Per telèfon no es creuen que sigui la Joana i, quan em veuen, ja estic venuda”, reconeix.
El seu procés no ha sigut tan fàcil com el de l’Estel. Ella sempre s’ha sentit dona i li agraden les dones. És lesbiana. “Però com que les dones transsexuals que sortien a la televisió eren heterosexuals creia que no encaixava. No hi havia informació, ni referents. I a qui preguntaves? Als pares no els hi podia explicar”, lamenta la Joana. Ella va patir bullying a l’escola i als 13 anys es va tancar a casa. “Gairebé no he tingut amics i la primera relació va ser als 30 anys”. Ara fa nou anys es va sotmetre a una operació de reassignació de sexe. La Gina va esperar més per viure obertament com a dona. “Des de petita ja ho sabia però ho amagues i et vols convèncer que no”, reconeix. “Et reprimien si no donaves resposta al gènere assignat”, afegeix la Joana.
Viure plenament amb 40 anys
La Gina es va casar i va tenir un fill i treballava de sol a sol per oblidar la seva autèntica identitat. “Era l’única manera de no pensar-hi”, diu. Es va separar i va esperar que el seu fill tingués 14 anys per viure en plenitud. Tenia 40 anys. El seu fill va ser comprensiu però no els seus pares, que li van dir que no tornés a casa. La van fer fora de la feina per la seva condició de transsexual però la van readmetre després de guanyar un judici. Ara, ella i la Joana, que són parella, estan plenament integrades al municipi on viuen però reconeixen que s’han sentit “soles”. A les associacions de transsexuals van trobar-hi un lloc d’acollida. “No només fan reivindicacions polítiques, també fan grups de suport, i més abans, quan tot era més dur”, raona la Joana. De fet, la lluita pels drets dels transsexuals “està ara en el mateix punt que la dels homosexuals als anys 70, quan van sorgir els primers moviments reivindicatius”, opina Rosa Almirall, ginecòloga de Trànsit, un servei de salut per a persones trans. La transsexualitat ja ha sortit de l’armari i s’ha fet visible gràcies a persones com la Joana, l’Estel o l’Alan.
