LA VEJEZ HACE RETORNAR A LOS GAYS AL ARMARIO

Armand de Fluvià, uno de los históricos activistas gays de España, considerado el primero en salir del armario públicamente, reflexiona desde sus 78 años sobre cómo la creación de un estereotipo homo coqueto, culto, consumista y, por supuesto joven, hace olvidar a los gays que“todos llegamos a viejos”.

Todos los activistas coinciden: los problemas de los mayores homosexuales han sido sistemáticamente postergados en la agenda reivindicativa. La lucha por los derechos tampoco escapa al culto a la juventud. “¿Quién ha oído hablar de gays viejos? ¿Quién ha leído algo del tema? Nadie”, lamenta Antonio Ruiz, presidente de la Asociación de Ex Presos Sociales, que nombra como uno de los principales problemas del colectivo su frecuente falta de adaptación a las residencias de ancianos y centros de día.

La vida de una lesbiana, un gay, un transexual o un bisexual (LGTB) mayor de 60 años difícilmente habrá sido un camino de rosas. El Estado y la Iglesia los reprimieron y persiguieron con saña durante el franquismo. La Ley de Vagos y Maleantes llevó a cientos de ellos a prisión. Llegada la democracia, el sida aguó la fiesta de la liberación sexual. Y aún hoy han de ver cómo los resabios del nacionalcatolicismo empapan el discurso sobre sexo y familia de parte de la derecha.

La vejez LGBT, un tema que debe hacernos reflexionar y solidarizarnos

La vejez LGBT, un tema que debe hacernos reflexionar y solidarizarnos

“Todos los viejos son heterosexuales”

¿Está recompensando la España actual el esfuerzo de estas primeras generaciones de homosexuales que han llegado a la vejez fuera del armario? La respuesta de activistas, asociaciones y mayores gays es un no rotundo. “La vejez está empujando a muchos a regresar al armario”, dice Antonio Ruiz.

Los motivos son variados, pero el principal es que las residencias y centros de día de mayores, públicos y privados, funcionan “bajo la premisa de que todos los viejos son heterosexuales”, en palabras de Josep Vila, sociólogo de la Fundació Enllaç. Y explica un caso elocuente: “Una de las ancianas de una pareja de lesbianas que vivía en una residencia sufrió un deterioro cognitivo. La otra mujer se vio en la tesitura de ni siquiera poder entrar a verla, porque legalmente no era nada”.

José Benito Eres, presidente del Grup dAmics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals denuncia además que “un alto porcentaje” de las residencias están gestionadas por la Iglesia, lo cual no contribuye a crear un clima de tolerancia. Antonio Ruiz señala que “son pocos los que van a residencias, con lo que están más expuestos a la soledad”. “Y los que van, suelen ocultar su sexualidad”, añade.

x

Doble discriminación

Un 16,6% de la población total española, de unos 46 millones, es mayor de 65 años. Es imposible saber cuántos homosexuales hay en ese 16,6%, pero no lo es comprender que sus dificultades añadidas se extienden fuera de los muros de las residencias, creando una doble discriminación. La falta de descendencia de la mayoría, sumada a unas relaciones familiares frecuentemente difíciles, reduce el abanico de posibles cuidadores cuando la persona es dependiente.

Al no haber constancia oficial de sus relaciones la ley del matrimonio gay ha llegado tarde para ellos, pueden perder los derechos patrimoniales cuando muere su compañero.

x

Integración

Pese al desinterés de la mayoría de asociaciones, desde 2005 existe un documento genérico de todos los colectivos que promueve una “estrategia política inclusiva con los ancianos LGTB”. La forma de concretarla no está clara. Las Administraciones optan por la transversalidad, en un planteamiento difícilmente rebatible en el plano teórico, porque pretende no crear espacios para gays, sino integrar y evitar guetos. Pero no es tan simple.

¿Qué hacer cuando son los propios colectivos homosexuales los que dicen sentir como ajenos los espacios que el Estado dedica al cuidado y al encuentro social de los mayores? La cuestión es espinosa. Al respecto, José Benito Eres pone voz a una opinión generalizada pero políticamente incorrecta que invita a la reflexión: es frecuente que a los gays no les guste el fútbol televisado, actividad que, junto al dominó, es parte sustancial de la rutina de miles de centros de día y hogares del jubilado.

Estados Unidos, Alemania, Suecia, Dinamarca, Holanda y Canadá son los países donde existen más proyectos orientados a homosexuales mayores, tanto públicos como privados, según los colectivos. Armand de Fluvià es abiertamente partidario de imitar a estos países: “Mientras haya discriminación, deben existir residencias para gays y lesbianas. En teoría no debería ser así, pero la práctica…”.

Lumak eta mozorroak

Askok diote luma ez dela naturala, mozorroa dela, armairutik atera diren gay eta lesbianek euren homosexualitatea adierazteko behar gehiegizkoa daukatela. Maritxuegiak direla, mari-mutilegiak. Nabarmenegiak. Nork epaitzen du zenbat luma den gehiegizkoa?

Argazkiaren egilea Kali Sánchez. Iturria, Pikara Magazine.

Argazkiaren egilea: Kali Sánchez. Iturria, Pikara Magazine. (CC)

Homofobiaren eta lesbofobiaren adierazle leuna dugu lumafobia: “Nik homosexualak errespetatzen ditut, baina hain esajeratuak diren maritxu horiek gogaitzen naute”. Edota: “Beitu zein mari-mutil den neska hori. Ezin al du lesbiana eta femeninoa izan?”.

Askok diote luma ez dela naturala, mozorroa dela, armairutik atera diren gay eta lesbianek euren homosexualitatea adierazteko behar gehiegizkoa daukatela. Maritxuegiak direla, mari-mutilegiak. Nabarmenegiak. Nork epaitzen du zenbat luma den gehiegizkoa? Gizarte heterosexistak, jakina. Antza, sexu aniztasuna onartzen –toleratzen– da, baina beti ere euren generoko pertsonak desio eta maite dituztenak heteroarauean “integratzen” badira: monogamia aukeratu, familia nuklearra sortu, kapitalismoaren eta patriarkatuaren arauak bete. Luma ateratzen duten pertsonek euren diferentzia, arau horien apurketa, argi eta garbi uzten dute. Homosexualitatea onartzen da, nabarmena ez bada. “Nork bere etxean nahi duena egin dezala” esaera gu armairuan giltzapetzeko saiakera besterik ez da.

Nire lagun lesbiana batek logela bat erreserbatu behar zuen Bartzelonan. Neskalagunarekin zihoala esan zuenean, jabearen erantzuna “ondo, baina diskrezioz jokatu” izan zen. Nire lagunak pikutara bidali zuen etabere blogean gertakaria kontatu zuen, baita bidaia horretan kalean musukatzen ari zirela bizitako eraso ugari kontatu ere. Neska batek eurengana jo eta “hori azken boladan ikusi dudan keinurik apurtzaileena da” esanez, txalotu zituen. Nire lagunen erantzuna: “Gure muxuak apurtzaileak direlako ustea gizarte moderno honen osasun tamalgarriaren adierazle da”.

Bestalde, lumaren kontura itzuliz, gizonek euren maskulinitatea erlaxatzen dutenean (sentimenduak adieraziz, esaterako) maiz kuadrilaren epaia eta kontrol homofoboa jasotzen dute. Era berean, nik ilea moztu eta takoiak edo makillajea erabiltzeari utzi diodanetik, hainbatek esan didate orain soropilaren itxura daukadala. Horrek frogatzen du luma baino, feminitatea dela egiazko mozorroa, feminitatearen artifizioak alde batera uztea eta ni neu izatea lesbianismoaren adierazle bezala ulertzen baita.

AEBetan queer (ingelesez, arraro) mugimendua jaio zen, normalkuntzaren bidea onartzen ez zuen LGTB mugimenduaren sektoreak bultzatua. Maritxu, mari-mutil eta pertsona trans-en kontra erabiltzen zen iraina mugimendu honek bereganatu eta aldarri bihurtu zuen. Aldi berean, queer teoriak diskurtso feminista berritu eta aberastu zuen. Judith Butler filosofoak, esaterako, “genero performatibitatea”ren kontzeptua garatu zuen. Laburbilduz, haur bat medikuak “neskatila/mutikoa izango da” dioen momentutik aurrera gizarteak inposatzen duen “emakume” edo “gizon” ereduak baldintzatuta haziko da. Gero, familiak, lagun taldeak edota komunikabideek argi utziko diote zer den bere generorako aproposa, eta “performance”a zuzen antzezten ez badu, presioak, epaiak eta irainak jasoko ditu. Esparru lesbofeministetan drag kingteknika erabiltzen da generoarekin jolasteko, deseraikitzeko, ustez naturalak diren feminitatea zein maskulinitatea jantzi eta erantzi ditzakegun mozorroak –Butlerrek dioen bezala– performance hutsak direla frogatzeko: emakumeak gizon bihurtzen dira egun batez, bai fisikoa eraldatuz zein jarrera maskulinoak praktikatuz.

Zer esan nahi dut horrekin guztiarekin? Noizbait gay edo lesbiana baten luma epaitzen baduzu, jarraian pentsa ezazu zein den zuk daramazun mozorroa, ea erabiltzea erabaki duzun eta ea zoriontsu eta libre sentitzen zaren.

 

La glorieta del parc de la Ciutadella de Barcelona portarà des d’ara el nom de la transsexual Sònia, assassinada fa 22 anys

La glorieta del parc de la Ciutadella de Barcelona, on va morir assassinada la transsexual Sònia Rescalvo, portarà des d’ara el nom de la víctima del brutal crim, perpetrat per un grup de set “skins” fa 22 anys.

La glorieta del parc de la Ciutadella de Barcelona és on un grup de 7 skins van matar a cops la Sònia Rescalvo fa ara 22 anys.

La glorieta del parc de la Ciutadella de Barcelona és on un grup de 7 skins van matar a cops la Sònia Rescalvo fa ara 22 anys.

La glorieta del parc de la Ciutadella de Barcelona on va morir assassinada la transsexual Sònia Rescalvo portarà el nom de la víctima del brutal crim, perpetrat per un grup de set “skins” fa just 22 anys.

En el punt exacte del parc de la Ciutadella de Barcelona on es va cometre l’assassinat, s’ha descobert aquest diumenge una placa amb el nom “Glorieta de la Transsexual Sònia”, que recorda que va ser “brutalment assassinada per un grup de neonazis per la seva identitat de gènere”. Aquest canvi del nomenclàtor en homenatge a la víctima és una proposta impulsada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i el moviment LGTB, que va ser aprovat el març pel districte de Ciutat Vella de Barcelona, amb l’abstenció del PP.

La regidora del districte de Ciutat Vella de Barcelona, Mercè Homs, i la regidora de Dones i Drets Civils i presidenta del Consell Municipal LGTV de Barcelona, Francina Vila, han assistit a l’acte de descobriment de la placa commemorativa, on algunes persones han dipositat ofrenes florals en memòria de la Sònia.

La placa, d’1,65 per 80 centímetres, expressa, a més, el rebuig de la ciutat de Barcelona al brutal crim.

Durant l’homenatge, el portaveu del FAGC, Eugeni Rodríguez, ha subratllat que el bateig de la glorieta de la Ciutadella, “torna la dignitat” a Sònia Rescalvo, a l’hora que ha denunciat la seva “mort infame, amb nocturnitat i traïdoria”.

La matinada del 6 d’octubre del 1991 un grup de set “skinheads”, dos d’ells de tan sols 16 anys, van assassinar a Sònia Rescalvo Zafra, de 46 anys, després de clavar-li una pallissa a puntades de peu i cops. També van deixar greument ferida una companya de la Sònia, de nom Doris, que es trobava amb ella al parc de la Ciutadella, i es van acarnissar amb tres captaires que dormien en la mateixa zona. Quatre anys més tard, els set autors de l’assassinat van ser condemnats a un total 310 anys de presó.

ARGIA: Lumak eta mozorroak

Homofobiaren eta lesbofobiaren adierazle leuna dugu lumafobia: “Nik homosexualak errespetatzen ditut, baina hain esajeratuak diren maritxu horiek gogaitzen naute”. Edota: “Beitu zein mari-mutil den neska hori. Ezin al du lesbiana eta femeninoa izan?”.

Askok diote luma ez dela naturala, mozorroa dela, armairutik atera diren gay eta lesbianek euren homosexualitatea adierazteko behar gehiegizkoa daukatela. Maritxuegiak direla, mari-mutilegiak. Nabarmenegiak. Nork epaitzen du zenbat luma den gehiegizkoa? Gizarte heterosexistak, jakina. Antza, sexu aniztasuna onartzen –toleratzen– da, baina beti ere euren generoko pertsonak desio eta maite dituztenak heteroarauean “integratzen” badira: monogamia aukeratu, familia nuklearra sortu, kapitalismoaren eta patriarkatuaren arauak bete. Luma ateratzen duten pertsonek euren diferentzia, arau horien apurketa, argi eta garbi uzten dute. Homosexualitatea onartzen da, nabarmena ez bada. “Nork bere etxean nahi duena egin dezala” esaera gu armairuan giltzapetzeko saiakera besterik ez da.

Nire lagun lesbiana batek logela bat erreserbatu behar zuen Bartzelonan. Neskalagunarekin zihoala esan zuenean, jabearen erantzuna “ondo, baina diskrezioz jokatu” izan zen. Nire lagunak pikutara bidali zuen eta bere blogean gertakaria kontatu zuen, baita bidaia horretan kalean musukatzen ari zirela bizitako eraso ugari kontatu ere. Neska batek eurengana jo eta “hori azken boladan ikusi dudan keinurik apurtzaileena da” esanez, txalotu zituen. Nire lagunen erantzuna: “Gure muxuak apurtzaileak direlako ustea gizarte moderno honen osasun tamalgarriaren adierazle da”.

Bestalde, lumaren kontura itzuliz, gizonek euren maskulinitatea erlaxatzen dutenean (sentimenduak adieraziz, esaterako) maiz kuadrilaren epaia eta kontrol homofoboa jasotzen dute. Era berean, nik ilea moztu eta takoiak edo makillajea erabiltzeari utzi diodanetik, hainbatek esan didate orain soropilaren itxura daukadala. Horrek frogatzen du luma baino, feminitatea dela egiazko mozorroa, feminitatearen artifizioak alde batera uztea eta ni neu izatea lesbianismoaren adierazle bezala ulertzen baita.

AEBetan queer (ingelesez, arraro) mugimendua jaio zen, normalkuntzaren bidea onartzen ez zuen LGTB mugimenduaren sektoreak bultzatua. Maritxu, mari-mutil eta pertsona trans-en kontra erabiltzen zen iraina mugimendu honek bereganatu eta aldarri bihurtu zuen. Aldi berean, queer teoriak diskurtso feminista berritu eta aberastu zuen. Judith Butler filosofoak, esaterako, “genero performatibitatea”ren kontzeptua garatu zuen. Laburbilduz, haur bat medikuak “neskatila/mutikoa izango da” dioen momentutik aurrera gizarteak inposatzen duen “emakume” edo “gizon” ereduak baldintzatuta haziko da. Gero, familiak, lagun taldeak edota komunikabideek argi utziko diote zer den bere generorako aproposa, eta “performance”a zuzen antzezten ez badu, presioak, epaiak eta irainak jasoko ditu. Esparru lesbofeministetan drag king teknika erabiltzen da generoarekin jolasteko, deseraikitzeko, ustez naturalak diren feminitatea zein maskulinitatea jantzi eta erantzi ditzakegun mozorroak –Butlerrek dioen bezala– performance hutsak direla frogatzeko: emakumeak gizon bihurtzen dira egun batez, bai fisikoa eraldatuz zein jarrera maskulinoak praktikatuz.

Zer esan nahi dut horrekin guztiarekin? Noizbait gay edo lesbiana baten luma epaitzen baduzu, jarraian pentsa ezazu zein den zuk daramazun mozorroa, ea erabiltzea erabaki duzun eta ea zoriontsu eta libre sentitzen zaren.